Democràcia irreal- Xavier Díez

El 1979, mentre es desenvolupava la revolució iraniana, cap analista o expert
internacional entenia allò que succeïa. Tret d’un. El figuerenc Jaume
Miravitlles, periodista, escriptor, amic de Dalí i antic comissari de propaganda
durant la Guerra Civil entenia aquella estranya situació com el que s’havia
esdevingut quaranta-tres anys abans a Catalunya. En les mateixes paraules que
l’anarquista reusenc Joan Garcia Oliver, s’havien fet amos del carrer
“nosaltres, els qui no teníem nom”. Tot i que la comparació sembla inadequada,
aquesta anècdota voldria il·lustrar la confusió actual sobre el moviment de
protesta de maig i juny a les ciutats de l’Estat, d’ocupacions espontànies de
l’espai públic i de l’expressió generalitzada del malestar social per part
d’aquells qui, políticament, no existeixen sinó com a votants i pagadors de la
crisi econòmica. Miravitlles, en la seva comparació iraniana, volia explicar
que, sota el món oficial de la modernitat de Teheran, darrere la crònica rosa de
la cort del xa, un grup de clergues fou capaç de teixir una xarxa paral·lela
d’assistència social, de resoldre problemes concrets de milions de persones
excloses del glamour, de lliurar la seva lleialtat a qui era capaç
d’atorgar-los la ciutadania que l’Estat, de facto, els negava. Així, els
qui no tenien nom van ser capaços d’enderrocar la ficció del país oficial, sense
que ningú dels qui ignoraven aquella marginada realitat entengués què
passava.

Al voltant d’aquest extens moviment del 15-M hi ha, en els debats
intel·lectuals, grans incògnites i paradoxes. Incògnites perquè hi ha una certa
confusió sobre la seva naturalesa. Paradoxes, perquè els seus detractors, en
línies generals, estan més mal dotats intel·lectualment que moltes de les
persones que, sota unes rastes, amaguen màsters i doctorats, i han resultat ser
molt més àgils en els diversos debats públics a l’hora de defensar les seves
conviccions. La caricatura podria ser César Vidal, que atribuí a ETA la
inspiració del moviment, encara que un gruix important de tertulians,
especialment dels mitjans madrilenys, exhibeixen amb afirmacions histèriques
llur condició d’indocumentats. Al cap i a la fi critiquen un moviment heterogeni
i contradictori, encara que amb una certa inspiració del que seria la generació
més ben formada de la història, que, contràriament a la lògica, té menys
oportunitats que la dels seus crítics amb micròfon. Es tracta d’una revolta
moral que s’alça contra l’anòmia ètica de l’estructura del poder oficial. Que
deixa en evidència la condició impresentable del “capitalisme de col·legues” que
domina l’Estat, amb bancs rescatats amb els diners de la sanitat, que després
assetgen l’estat del benestar, o la Telefónica de l’amic de l’Aznar que acomiada
treballadors entre beneficis històrics.

Qui hi ha darrere aquest moviment? Més enllà de teories conspiratives, sí hi
ha noms poc coneguts, que habiten en la perifèria del país oficial, i porten
molts anys amb el que seria una obra constructiva revolucionària. Persones com
l’Enric Duran el Robin dels Bancs, que, amb nuclis com Podem va deixar en
evidència el sistema bancari i anticipà el col·lapse financer. O grups
cooperativistes dels més diversos àmbits que tracten d’organitzar al marge
de la realitat institucional diversos projectes, alguns amb noms tan
metafòrics com La Ciutat Invisible. Col·lectius econòmics internacionals en
xarxa com ATTAC, que des de fa més d’una dècada planteja diverses mesures (la
taxa Tobin o la supressió dels paradisos fiscals) a fi de controlar els mercats
o diverses agències de notícies, revistes, ateneus o universitats alternatives
que complementen la bona formació acadèmica que domina entre els seus
components. Tots plegats componen la radiografia d’un moviment que demostra
tenir imaginació, capacitat organitzativa, treball i disciplina, adobat amb el
substrat llibertari que condiciona històricament Catalunya.

Més enllà d’un cert perill d’excessius estètica i folklore revolucionaris, el
moviment de maig sorprèn pel realisme de bona part de les seves reivindicacions.
Eliminació de SICAV, donació en pagament dels habitatges hipotecats, creació
d’un parc públic d’habitatge, o un sistema electoral proporcional no són
aspectes inassumibles pel conjunt de la població ni el propi sistema polític.
Tanmateix, les escasses probabilitats que l’Estat cedeixi a aquesta mena de
peticions tan lògiques implica el reconeixement que són els interessos
minoritaris dels poders fàctics els que evidencien que la nostra és una
democràcia irreal.

Xavier Díez

Diari Avui

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/421756.html

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s