Indignats a l’àgora, Luis Racionero

Si els habitants de Los Angeles volguessin protestar, on es reunirien? Allà no hi ha Trafalgar Square ni plaça Catalunya, la plaça pública o àgora és una creació de la polis mediterrània. Va ser a l’àgora d’Atenes on va néixer la democràcia i és a l’àgora més simbòlica disponible on ara es reuneixen els que volen que la democràcia recuperi els seus orígens. Els indignats demanen més democràcia i la demanen des de l’àgora.

La incipient democràcia espanyola està realitzant un segon intent –el primer gairebé no compta– a base d’un sistema bipartidista vuitcentista amb dos grans grups parlamentaris que s’alternen i lleis electorals molt tancades per fomentar aquest bipartidisme. Els indignats creuen que la nostra democràcia ja està prou consolidada com per permetre graus de llibertat superiors. Sobren les llistes tancades, la dictadura del partit, la llei d’Hont i altres cotilles dissenyades perquè l’Espanya invertebrada no tornés a torçar-se
l’espinada.

Els joves nascuts després de Franco no comparteixen la por colpista de la dreta ni les memòries revengistes de l’esquerra. Volen una veritable democràcia. El problema va començar quan un polític –podria ser Fraga, però també Rubalcaba– va dir que ell era polític perquè no podia ser cap altra cosa. Però això és no haver entès gens ni mica el que és la democràcia. En aquest sistema, alguns ciutadans electes pels altres, ocupen càrrecs polítics durant quatre anys i després tornen a casa i continuen amb la feina que exercitaven abans de ser elegits. Ser diputat i ministre és una obligació temporal que s’exigeix al ciutadà i que aquest, després de portar-la a terme, cedeix a altres ciutadans.

El monopoli de la tasca política per uns professionals de l’escó és una violació de la democràcia, un mandarinat d’aprofitats que s’asseuen al Congrés en acabar la carrera –si n’hi ha– per cobrar un sou esplèndid per aixecar la mà i votar les ordres del cap del partit. Res de criteri propi, opinions innovadores ni representar els seus electors: obeir el partit i cobrar. Algú pot estranyar-se que la confiança en els polítics espanyols hagi caigut notòriament? Un de cada cinc enquestats creu que són un desastre, cosa que comparteixo. Els indignats o Democràcia Real Ja volen llistes obertes per elegir persones i no partits, volen ser consultats més sovint i sobre més temes que l’elecció partidista de cada quatre anys. Aristòtil deia que la mida òptima de la ciutat era la que permetés reunir tots els ciutadans a l’àgora i que aquests arribessin a sentir la veu de l’orador. Plató, que el territori de la polis pogués veure’s sencer des de dalt d’un cim. L’escala humana havia de mesurar la polis en l’època de la veu i l’oratòria, l’home com a mesura de totes les coses. Però som a l’era informàtica en què l’ordinador personal és la mesura de totes les coses. Res no impedeix d’obrir les votacions del Congrés a tots els ciutadans amb els ordinadors.

No hi ha proposta que irriti més els polítics professionals que aquesta que acabo d’escriure. Reaccionen com l’Església contra els místics: procuren ignorar o eliminar els qui els volen suprimir o minimitzar com a mitjancers. Però és el camí del futur: perquè hi hagi democràcia els ciutadans han de representar-se a si mateixos en tot el que sigui possible. En resum consultes mensuals –o setmanals– per ordinador a tots els ciutadans amb dret de vot, no pas sobre qui ens ha de manar o representar, sinó sobre tots i cadascun dels temes importants que ens incumbeixen en la vida diària. Negar aquesta possibilitat recorda allò de D’Ors sobre que no podria valer el mateix el seu vot que el de la seva portera.

Els fets del 15-M són una combinació de Ghandi amb la cibernètica. Es convoca la gent per la xarxa i es manifesten pels mètodes ghandians: pacifisme, resistència passiva, assegudes, ocupació d’espai públic simbòlic. Que a Ghandi el van apallissar més d’una vegada ho estan comprovant els indignats de Barcelona o València, i es pot dir en el seu honor que ells han persistit en la seva ètica no-violenta, encara que algun grup aprofita per portar les coses de manera més polititzada. Vaig viure una cosa similar a Berkeley el 1969 quan vam ocupar Perple’s Park i vam ser desallotjats a bastonades i bombes lacrimògenes pels Blue meanies, com es coneixia en l’argot beatlenià els policies d’Oackland. Va ser una actitud testimonial, un avís, una demanda en el sentit del quest pel greal de la democràcia participativa, una cosa que es troba inexorablement en el futur però que no agrada i serà endarrerit pels polítics que ho són “perquè no saben fer una altra cosa”. I si aprenguessin a guanyar-se la vida en altres ocupacions?

20-VI-11, Luis Racionero, lavanguardia

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s