Jaume Barberà: Reforma o ruptura

Facebook del Jaume Barberà

Abans de començar, vull agrair a les persones que no estan d’acord en alguns dels meus plantejament que exposin el que pensen en els seus comentaris. Sempre amb respecte, evidentment. He criticat més d’una vegada al Facebook, a la ràdio i a la TV (aquí a través dels personatges) la genuflexió dels nostres mandataris (catalans i espanyols) davant els dictats del mercat. He criticat també molt més enllà del que es podria considerar “normal” en un periodista en actiu, aquí, en tertúlies, conferències i en qualsevol entrevista que s’ha m’ha fet, la política neoliberal que fa recaure en les classes populars tot el patiment de les retallades i de la laminació del nostre feble estat del benestar (Ens pelen com a una ceba – El Periódico-).

He criticat i critico amb duresa la partitocràcia i “l’elit extractiva”. He dit que “el tripartit va ser una sagnia”, una sagnia que va suposar un malbaratament de recursos i de diner públic que durant moltes generacions haurem de pagar i un augment més que sospitós de funcionaris. He dit en la ràdio més escoltada del país que el tripartit es va formar amb un objectiu molt clar: ocupar l’espai polític d’una coalició que es pensava moribunda i que no aguantaria el fred del desert. Dir, com he fet, faig i faré que cap societat d’alta qualitat democràtica pot acceptar la desigualtat com a valor positiu és, em sembla, l’expressió d’un compromís.

He participat i participo en actes socials per denunciar l’ocupació del llenguatge que fan els defensors de les retallades, ja siguin catalans o espanyols. He ajudat i ajudo i ajudaré les persones i famílies que es veuen amenaçades per les polítiques discriminatòries i asocials que es practiquen des d’institucions públiques. He criticat, critico i seguiré denunciant la transformació de l’activitat financera en joc d’atzar, en especulació pura i dura: en casino, vaja. He fet la proposta en televisió, en entrevistes i en ràdio de fer pagar a les entitats bancàries un impost del 10% dels seus beneficis anuals i durant un segle com a reparació moral pels danys causats a l’economia i a la societat. I he proposat també que la recaptació d’aquest impost sigui ingressat íntegrament en les conselleries de benestar social. He denunciat la suposada neutralitat de les magnituds i anàlisis econòmiques: “els números tenen ideologia”.

He criticat i ho continuaré fent els oligopolis catalans i espanyols: autopistes, electricitat, etc.. He criticat la supressió de l’últim tram de l’impost de successions perpretada per CiU. He criticat l’oligarquia i les seves ramificacions, ja siguin catalanes o espanyoles. He mantingut, mantinc i mantindré que la cohesió social és un valor que no es pot perdre sota cap pretext o circumstància: “ningú es pot quedar a les cunetes”. Defenso i defensaré “la independència inclusiva” del meu país. I he explicitat i ressaltat el moment històric que vivim perquè, en un procés constituent, tinguem l’oportunitat de definir el marc i com volem conviure: “Estació Llibertat”.

Crec que cap vegada he pronunciat la paraula independència sense afegir-hi cohesió o justícia social i una alta qualitat democràtica. I així podria continuar durant molta estona més, però em sembla que no cal. Entenc que, malgrat tot el que he explicat, hi hagi persones que pensin que el partit majoritari de Catalunya, CiU, utilitza una altra vegada la qüestió nacional per desviar les mirades dels problemes que hi ha a Catalunya i que, avui, afecten directament centenars de milers de persones. I, per tant, troben a faltar en cada un dels meus escrits una crítica directa a la situació que he explicat. Això es pot veure clarament en alguns dels breus comentaris que es fan en gairebé cada un dels meus escrits. Algunes persones fan aquests comentaris, que no són els que corresponen a l’escrit que se suposa s’hauria de comentar, perquè volen donar la màxima publicitat a la seva lluita, ja que saben que aquesta pàgina és molt llegida i compartida i que, per tant, moltíssima gent sabrà el que fan o el que passa en un sector determinat. D’altres, senzillament ho fan perquè és com si et diguessin: “Això és el que veritablement interessa i no les collonades independentistes o del pacte fiscal, i tu no en parles”.

En el cas dels primers, els de l’eslògan, ho entenc i, fins i tot, hi col·laboro donant-los més visibilitat; en el cas dels segons, els de les prioritats i les mirades, ja no hi coincideixo, encara que els entenc i els respecto. Us donaré ara una dada que no la vaig publicar l’altre dia: cada segon, Catalunya, és a dir, la suma de tots els contribuents que tributen aquí, ingressa a l’Estat 500 euros que ja no tornaran mai, segons el govern de la Generalitat. Ho heu llegit bé: cada segon. I a qui creieu que perjudica més aquest drenatge permanent que patim: als rics, als poderosos? Deixeu-m’ho dir, voler avui la independència de Catalunya i no el pacte fiscal és molt més una posició d’esquerres que de dretes, si és que es necessiten etiquetes. Una altra cosa és que se n’hagin adonat els partits que la impulsen.

Més endavant, un altre dia vull dir, ho argumentaré. Però quedeu-vos amb això: la independència és una revolució (ruptura), el pacte fiscal és una reforma. Us són familiars aquestes paraules, oi? Reforma o ruptura. Les recordeu? Sí, era l’any 1976. Si volem canviar de veritat, l’única opció és la independència. Si el que volem és que tot continuï igual, i quan dic tot vull dir tot, a Espanya i a Catalunya, és millor que acceptem el pacte fiscal. Ja veureu que no trigaran gaire a sortir famílies poderoses catalanes que demanaran seny, és a dir, demanaran que s’accepti el millorament fiscal de Catalunya. No pretenc convèncer ningú, ja som grandets.

No pretenc fer adeptes: senzillament comparteixo, gràcies a la visibilitat i al privilegi que em dóna sortir per televisió, les meves reflexions i pensaments. I ser en aquesta pàgina no és obligatori. Quan jo em trobo amb una persona desconeguda o amb un llibre que he comprat o que m’han regalat o amb un article, no ho faig amb cap apriorisme. Ho faig amb la voluntat d’aprendre, de complementar o d’ampliar els meus coneixements: “Som les persones que ens trobem, els llibres que llegim, les pedres amb què ensopeguem i el que volem ser”. L’experiència, després de fer milers d’entrevistes, m’ha ensenyat que no hi ha conversa si abans ha estat predefinida per un guió. Si no escoltes l’altre, no hi ha comunicació, no s’estableix, no s’aconsegueixen aquells moments gairebé màgics en què dos són un.

Aquesta crisi ens fa molt mal. Molt. Però estic plenament convençut que ja ens està fent més lliures. Sí, més lliures. Aquell 15-M en què desenes de milers de persones van ocupar les places improvisadament va ser el tret de sortida i va sacsejar moltes consciències. Continuem així. Des del 11-S, ja no hi tenim res a perdre i res tornarà a ser igual. Qui són els protagonistes del 15-M i el 11-S? Nosaltres, la societat civil, amb les nostres diferències i amb les nostres pors. I això ens fa grans, molt grans. Només cal que busquem respostes. I les trobarem.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s