La Unió Europea estudia desenvolupar la taxa Tobin

El govern europeu va comunicar l’octubre passat una proposta per poder introduir la taxa a les transaccions financeres –o taxa Tobin–, als deu països que volien integrar-la: Àustria, Bèlgica, Grècia,  Itàlia, Portugal, Eslovàquia, Eslovènia, França, Alemanya i Espanya.

La comissió creu que la taxa Tobin –que porta el nom de l’economista americà James Tobin– suposarà “avantatges intangibles i immediats” per als països que se’n  beneficiaran. D’altre banda, la CE considera que aquest tribut beneficiarà el funcionament del mercat únic en el seu conjunt.

“Aquest impost pot recaptar milers de milions d’euros, uns ingressos molt necessaris per als estats membres en aquests temps difícils”, ha assegurat el president de la CE, José Manuel Durao Barroso.  Barroso ha afegit que “es tracta de fer justícia”, diu que s’ha “d’assegurar que els costos de la crisi són compartits amb el sector financer i no són assumits, exclusivament, pels ciutadans”.

Per la seva banda, el comissari de Fiscalitat, Algirdas Semeta, va assenyalar que la taxa sobre les transaccions financeres ajudarà a crear un sistema financer més estable i un sistema fiscal més just. Semeta va instar el Consell i l’Eurocambra a “donar el vistiplau d’aquesta taxa amb rapidesa”.

A finals d’any, la Comissió Europea ha anunciat que vol presentar una proposta sobre una taxa a les transaccions financeres harmonitzada, amb l’objectiu que es discuteixi i s’adopti amb la participació dels vint-i-set.

Font: Diari Ara

Una altra partida en el joc europeu de la soga

Rojo Vegas / Diagonal

El procés es repeteix en tota la Eurozona: tensions en els mercats secundaris de deute –on els inversors es compren i es venen el deute que prèviament va emetre un determinat Estat–, que provoquen l’augment de la prima de risc (que és la diferència entre la cotització d’un bo a deu anys respecte al bo a deu anys de referència, que és l’alemany). Amb la prima de risc pels núvols, les emissions directes de deute públic també pugen el seu preu i el país castigat (en aquest cas, Itàlia i Espanya) ha de pagar més per a finançar-se.

Però, a més, els Estats es veuen obligats –la imposició externa en el cas italià i grec no ha estat ni tan sols dissimulada– a escometre reformes per a recuperar la confiança dels mercats. Una confiança que mai retorna per més que es retalli la despesa pública, però l’absència de la qual tampoc provoca l’enfonsament definitiu d’aquests països. I és que, com s’ha dit des que van començar els problemes de deute en la UE, l’economia espanyola i italiana tenen una grandària que les fa irrescatables, a diferència del que passa amb els petits ja intervinguts (Grècia, Irlanda i Portugal).

El benefici per als que actuen així és doble. D’una banda, a l’augmentar la prima de risc provoquen un augment també dels interessos en les subhastes de deute i assoleixen més rendibilitat. I per un altre, continua la pressió que redueix el pes d’allò públic en l’economia, deixant més marge per a l’activitat privada. Però la ruptura total de l’euro no sembla probable, perquè en aquest cas sí que es generalitzarien els impagaments, un escenari que tampoc beneficia als mercats. I en aquestes es manté el Banc Central Europeu (BCE): es fica en els mercats a comprar deute de països en problemes, però sense l’energia suficient per a fer fugir als especuladors.

Continua llegint

Qui és qui en aquesta crisi

La situació político-econòmica a Europa és ja insostenible. Assistim impassibles al traspàs de poders a Itàlia i Grècia. Els mitjans de comunicació passen de puntetes sobre el fons de l’assumpte, i independentment de l’antipatia que els seus dirigent despertaven en amplis sectors de la població, en la pràctica aquest canvi suposa reemplaçar als “democràticament” triats per uns altres, els anomenats “tecnòcrates”, que ni van ser triats pel poble, ni els resulten si més no familiars.

Si el sistema democràtic actual es trobava ja de per si mateix en un estat deplorable, i a pesar que es presumeixi que totes les garanties parlamentàries han estat respectades, això constitueix tècnicament un cop d’estat encobert en el qual els beneficiaris són els mercats i les seves estratègies especulatives salvatges.

Ho desgrano, perquè quedi clar:

Sabeu qui són Lucas Papademos (actual dirigent grec després de la dimissió de Papandreu) i Mariano Monti (ara al capdavant del govern italià)?

Sabeu qui és Mario Draghi (actual president del Banc Central Europeu)?

Sabeu el que és Goldman Sachs?

Continua llegint